Pons Tello (Barcelona, 1960) experimenta amb composicions matèriques fetes amb resines minerals i ferro rovellat. Estableix un diàleg amb les peces metàl·liques, amb els objectes de rebuig de la societat industrial, per tal de provocar una redimensió de context i funció, i aconseguir que l'obra evolucioni cap a una pintura quasi escultòrica. Una pintura poc convencional, que s'interroga sobre el pas del temps, sobre els efectes de la climatologia en els materials, alhora que analitza els límits mateixos de la plàstica i juga amb les paradoxes sensorials de les formes que emergeixen dels quadres.